Sense por (sin miedo), es una pequeña narración sobre un niño que tenía miedo a la oscuridad.
El tema de las emociones en Educación Infantil es un argumento
que cada vez más se trabaja en las aula de Educación, por ello he creído conveniente
colgar este mini cuento donde el miedo a
la oscuridad esta presenta en la vida de los más pequeños.
Debemos trabajar el hecho de que la oscuridad no es mala,
pues con ella podemos jugar, podemos crear sombras donde nos veamos grandísimos
y divertirnos al ver que gracias a la oscuridad somos mucho más mayores.
SENSE POR
Tenia por. El nen tenia por cada nit quan els pares tancaven els llums i es quedava ell a soles amb la foscor. Plorava mentre no deixava de tremolar sota els llençols esperant que el sol il·luminés un nou dia i la finestra portés les bones notícies de la claror. Però aquella nit era més fosca que mai i la finestra romania tancada, sense deixar passar res de llum. Per això el nen va agafar el seu gos, que dormia sempre al seu costat per protegir-lo, i tots dos van sortir cap a l’habitació dels pares. El nen va sentir un soroll i el cor li va començar a bategar a mil, però quan va girar cua va advertir la seva ombra a la paret i es va veure gran. Aleshores va sentir que ja no era tan nen i que si aquella ombra enorme era la seva, potser és que ell era un gegant. El cor li va deixar d’etzibar patacades al pit i el nen li va fer un gest al gosset. Tornaven al llit, potser ara que se sabia tan gran ja no tindria por mai més.
Tenia por. El nen tenia por cada nit quan els pares tancaven els llums i es quedava ell a soles amb la foscor. Plorava mentre no deixava de tremolar sota els llençols esperant que el sol il·luminés un nou dia i la finestra portés les bones notícies de la claror. Però aquella nit era més fosca que mai i la finestra romania tancada, sense deixar passar res de llum. Per això el nen va agafar el seu gos, que dormia sempre al seu costat per protegir-lo, i tots dos van sortir cap a l’habitació dels pares. El nen va sentir un soroll i el cor li va començar a bategar a mil, però quan va girar cua va advertir la seva ombra a la paret i es va veure gran. Aleshores va sentir que ja no era tan nen i que si aquella ombra enorme era la seva, potser és que ell era un gegant. El cor li va deixar d’etzibar patacades al pit i el nen li va fer un gest al gosset. Tornaven al llit, potser ara que se sabia tan gran ja no tindria por mai més.
